Què són i per a què serveixen les emocions?

Les emocions són reaccions fisiològiques i avaluacions cognitives que ens permeten adaptar-nos a l’entorn on vivim. Les emocions que considerem positives o agradables ens ajuden a guiar el nostre comportament cap a objectius a priori beneficiosos per a nosaltres. D’altra banda, les emocions negatives ens assenyalen esdeveniments que ens podrien perjudicar i dels quals hauríem d’allunyar-nos, protegir-nos, buscar ajuda, etc. En definitiva, totes dues ens donen informació i ens mobilitzen a actuar.

No obstant això, no sempre deixar-se guiar per aquest principi és beneficiós. Això és fàcil d’entendre quan penses en el plaer que et produeix menjar el teu favorit dolç. Menjar-lo de tant en tant és fantàstic, però menjar-lo cada dia o en tots els àpats segurament no sigui tan beneficiós. Igualment, evitar o escapar de tot el que ens fa por pot acabar sent perjudicial i fins i tot contraproduent.

La paradoxa que alimenta les nostres pors

Sentir por davant d’un lleó i sortir corrents per evitar que et mengi és totalment lògic i adaptatiu. Però en el nostre dia a dia sentim por davant de moltes coses que en realitat no són potencialment perjudicials (algunes fòbies, por de parlar en públic, por d’equivocar-se, etc.). Una cosa és tenir cert temor a les altures quan et trobes a la vora d’un precipici i així evitar caure’t per una possible relliscada, i una altra és tenir por de pujar unes escales perfectament segures.

Sentim por i evitem, per exemple, situacions en què ens puguin avaluar (parlar en públic) per si ens equivoquem. I és normal sentir aquesta por. No obstant això, no pots millorar les teves habilitats per parlar en públic si ho evites constantment, pot ser que hi hagi metes que t’agradaria aconseguir i que no aconseguiràs per això, potser ni tan sols t’equivoquis i, en qualsevol cas, tampoc passa res per equivocar-te en públic.

Però el més significatiu és que, paradoxalment, intentant evitar una vegada i una altra les emocions negatives, les estem alimentant. La manera de reduir les nostres pors davant d’una situació determinada és exposar-se a aquestes situacions. Cada vegada que evitem una situació que ens fa por, estem reforçant aquesta associació i la propera vegada sentirem encara més por.

Viure i conviure amb les emocions desagradables

Com veiem, si hi ha pors que t’estan impedint assolir els teus objectius significatius, la millor opció és afrontar-los, buscant ajuda psicològica si fos necessari. Però no és fàcil fer aquest pas, aprendre a seguir actuant malgrat sentir aquesta emoció.

La entrada Que la por no et paralitzi: L’evitació de les emocions se publicó primero en Mireia.

Per evitar que aquesta persona faci malbé la festa intentes fer-la fora d’alguna manera, estàs pendent d’ella, controlant-la perquè no arruïni la festa. Passen les hores així, fins que s’acaba. Aleshores t’adones que la festa ha passat i no has pogut gaudir-la per estar intentant controlar aquesta persona.

Pots fer dues coses: (1) queixar-te que aquesta persona t’ha arruïnat la festa o (2) donar-li una altra perspectiva perquè no et torni a passar. Provem el segon?

Totes les experiències formen part de la vida

De quina manera podries haver gaudit de la festa? Busquem un altre enfocament. Potser, en lloc d’intentar controlar allò que fa aquesta persona, podríem evitar creuar-nos-la? Podria funcionar per moments, però pensa-ho, també hauries d’estar tota l’estona pendent per saber on és i així evitar-la.

Pensem una altra cosa. És inevitable que ens trobem amb persones que facin coses que ens desagradin. Com que mateix no podem agradar a tothom, tampoc tothom ens agradarà a nosaltres. I no passa res per això. Si acceptes que és inevitable, deixaràs d’intentar controlar-la i et podràs centrar en gaudir dels teus amics.

Això mateix el podem traslladar a un altre tipus d’experiències que intentem controlar i que formen part de la vida. Si acceptem que ens passen fets que no ens agraden però que escapen del nostre control, podem deixar d’intentar controlar. Si acceptem la vida tal com es podrem gaudir del camí que estem recorrent.

Permet-te sentir emocions de tota mena

Quan de veritat acceptem i abracem la vida que experimentem, tot el que sents està bé. Deixaràs de tenir la necessitat de jutjar tot el que passa com a bo o dolent, positiu o negatiu. Aferrar-nos a aquestes dicotomies ens porta a rumiar a la nostra ment sobre tot el que ens passa. Abandonar aquesta tendència ens allibera d’estar jutjant-ho tot, les experiències, els altres i nosaltres mateixos.

En acceptar i permetre’t a tu mateixa sentir tota mena d’emocions, sense jutjar, podràs viure una vida connectada amb els teus valors i la teva essència.

La entrada Permís per sentir se publicó primero en Mireia.

Encara que ara percebem que moltes vegades som responsables simplement perquè ho som, com quelcom intern, la veritat és que els nostres comportaments de deure van començar sent recompensats externament. Ja sigui amb un premi (diners, permís per sortir amb amics, un dolç, etc.) o amb reconeixement dels altres (felicitacions tipus “què bé et portes”, “ho has fet bé”, “què bo ets”, etc. .). Però també és externa l’evitació de la reprovació (per evitar que et diguin: “et càstig per no fer els deures”, “et portes malament”, “ets un gandul”, etc.). En altres paraules, ens van educar per ser responsables amb motivacions externes.

La motivació i les obligacions

El que hem vist són els “motius” pels quals una persona fa allò que fa. Aquests motius són allò que ens “motiva”, valgui la redundància. De vegades, però, sentim que no són suficients. Aleshores diem que estem desmotivats. Quan sentim que estem en aquest estat ens costa molt més fer les coses. Les fem sense ganes. Però si tenim obligacions, generalment hi complim perquè és el que toca. No hi ha cap altre remei.

Això demostra que, encara que no ens vingui de gust res, encara que estiguem desmotivats, podem mobilitzar-nos i fer les coses. Això segurament et sembla obvi, no és res de nou. Però aviat t’adonaràs de com pot ser d’important.

Quan ens fa mandra cuidar-nos

És probable que hagis tingut moments a la teva vida en què has estat molt trist i desanimada. És totalment normal i certament comú que tinguem etapes depressives al llarg de la vida, sense que comporti cap patologia. Si t’has trobat en aquesta situació, ja ho sabràs. Quan estàs tan deprimida, no et ve de gust cuidar-te. Et costa molt de fer coses per tu. Sents que estàs totalment desmotivada i amb això justifiques que no t’estiguis cuidant.

Però fixa’t, aquí hi ha la clau. Quan tenim obligacions (anar a treballar, netejar, cuidar algú, estudiar per a unes oposicions, etc.) les fem encara que no ens vingui de gust, encara que ens sentim totalment desmotivades. Simplement perquè és el que cal fer.

Cerca la motivació activament

Aleshores, no podem fer el mateix amb la nostra autocura?Per descomptat que sí! Aquesta és una gran notícia, podem seguir cuidant-nos a nosaltres mateixes encara que ens sentim desmotivades. De fet, aquesta és una de les principals eines de què disposa la Psicologia per protegir-nos de la depressió i suportar i recuperar-nos dels nostres moments més decaiguts.

Es tracta de trobar la motivació per cuidar-nos, però cercant-la activament. Mobilitzant-nos encara que no ens vingui de gust. Si has anat tants dilluns a treballar sense tenir res de ganes perquè si no et fan fora de l’empresa, per què no et dediques també una estona a tu mateixa per escoltar música, ballar, dibuixar, sortir a passejar i fer coses que saps que t’agraden? És per tu. Encara que et costi, encara que sentis que no tens ganes de res. Quan estiguis fent allò que t’agrada trobaràs la motivació.

La entrada Sobre la motivació i l’obligació de cuidar-te a tu mateixa se publicó primero en Mireia.

Tant si estàs ara mateix en un procés terapèutic, com si mai no has estat, però t’agradaria conèixer una mica més com treballem, aquest article et serà molt útil i interessant.

La importància de saber quan arriba el final

Saber quan es pot acostar el final del procés terapèutic és una de les competències que ha d’atresorar una psicòloga. Cap veritable professional allargarà les sessions més del que ha de considerar apropiat segons el cas i va en contra del codi deontològic de la professió.

Segons el compliment d’objectius proposats per a la teràpia i els avenços observats al llarg de les sessions, la psicòloga informarà el client amb prou antelació que s’acosta el final del procés terapèutic.

Saber que s’acosta el final també prepara el client per a aquest procés de tancament. En general i perquè la intervenció sigui plenament satisfactòria, la relació que s’estableix entre el terapeuta i el client, sense deixar de ser una relació amb un professional, comporta unes qualitats significatives. Dedicar un espai a la finalització de la relació terapèutica ajuda el client a processar aquest comiat.

El comiat també forma part de la feina per al canvi

Les reaccions del client davant l’anticipació poden donar informació sobre si la intervenció ha estat realment fructífera o si hi ha aspectes que no s’han tractat i que poden ser rellevants. Afrontar aquest procés de finalització pot servir per detectar dificultats a treballar.

Tot i anar tot segons el que s’esperava, a les sessions de tancament es treballen aspectes necessaris per assentar el canvi tan valuosos com la resta de la intervenció. En aquestes sessions, el client fa un repàs sobre les eines obtingudes. Reafirma les noves creences i la nova manera d’afrontar la vida. S’anticipen possibles contratemps que puguin sorgir i que preocupin el client i, si cal, es planifica com afrontar-los.

Possibles problemes per acabar de forma abrupta

Com veus, el que es tracta a les sessions de finalització del procés terapèutic són essencials. Per tant, no és estrany que, si s’acaben les sessions de forma sobtada, puguin sorgir efectes indesitjats. Una finalització inadequada podria provocar al client: una sensació d’abandó, inseguretat, angoixa i ansietat per no sentir-se totalment preparat, etc.

Per descomptat, el client manté el dret de donar per finalitzades les sessions quan consideri oportú. No obstant això, és recomanable que informe amb antelació a la psicòloga.

Celebrant el final

Potser el més important d’assolir el final del procés terapèutic és precisament haver arribat fins aquí. Dur a terme el canvi que es buscava o es considerava necessari és motiu de celebració.

Per això, la darrera sessió és una experiència positiva, un comiat feliç pel que significa haver arribat fins aquí. És una oportunitat per expressar-se la satisfacció i la gratitud per les dues parts de la relació psicòloga-client. Una celebració pel camí recorregut en companyia.

La entrada Quan toca dir “Adéu” a la teva Psicòloga se publicó primero en Mireia.

Moltes vegades, la manca de confiança en l’espai familiar és el que dificulta la comunicació i facilita la inseguretat dels nostres fills. Com interactuem amb ells en situacions quan, per exemple, han comès un error, pot ser una gran oportunitat per augmentar la confiança en vosaltres o debilitar-la.

La confiança entre tots dos és molt més que explicar les coses. Ser un referent de seguretat per al teu fill implica que pugui compartir amb tu les seves dificultats. Però també implica que es mostri tal com és sense pors. Això impacta directament a l’autoestima dels teus fills.

¿ Com alimento aquesta confiança?

Per generar aquesta confiança cal atendre diferents aspectes que en el dia a dia se’ns poden estar escapant. Els teus fills poden notar intents falsos de mostrar confiança que facin que en situacions futures es mostrin recelosos. Cal prendre actituds concretes davant dels nostres fills i prendre una autèntica implicació. A continuació enumerem diferents maneres de crear i cuidar aquesta confiança:

1. Confia en el teu fill/a: Potser és tan obvi que se’ns escapi, però si vols transmetre al teu fill que pot confiar en tu, hi has de confiar. Confia en les capacitats. Pensa en totes aquestes coses que ha aconseguit, en què pot fer per ell mateix i en els seus aspectes més positius.
2. No sobreprotegir: En relació directa amb això. Si confies en el teu fill/a, permet que actuï. Dóna-li el seu espai i el seu rol actiu a la família. Segur que té moltes coses per aportar. No tingueu por que us equivoqueu i pugueu patir d’alguna manera. És millor que se’n faci responsable d’acord amb la seva edat. Si s’equivoca, és una gran oportunitat perquè aprengui que no passa res i que cal seguir endavant.
3. Corregir els seus errors sense que se senti jutjat: Assenyalar els seus errors i acompanyar-los per millorar és també una responsabilitat com a pares. coses el millor possible. Però tampoc serveix de res martiritzar-lo i destruirà la seva confiança en tu i la seva autoconfiança. que sigui en positiu, que surti amb ganes de millorar i no se senti criticat.
4. No el comparis amb altres: En una societat basada en la competència és comú que ens comparem amb altres persones. Ells també estan sent comparats constantment per les notes acadèmiques. De vegades fem servir la comparació amb la intenció de motivar-los: “si Pepito pot fer-ho, per què tu no ho fas?”, “si la teva germana ho aconsegueix, tu també hauries d’aconseguir-ho”, “mira que bé que es porta el teu cosí i tu no ho fas”. Comparar-se amb qualsevol altra persona sempre és injust i improductiu. No té cap sentit. Cada persona parteix d’un punt diferent i té un camí diferent per recórrer. Comparar-lo només debilitarà la seva autoestima i la seva confiança en tu.

Aplicant aquestes breus pautes a la nostra interacció amb els teus fills millorarà la seva confiança en tu i per tant la vostra comunicació i seguretat en l’ambient familiar. Comptar amb un referent segur és un gran suport per als obstacles de la vida i una font d’autoconfiança i seguretat en si mateixos. En definitiva, confia en ell/a, confia en tu com a pare/mare i confiarà en si mateix/a.

La entrada Com tenir cura de la confiança amb els nostres fills se publicó primero en Mireia.

Però ser el millor en alguna cosa només està a l’abast d’uns quants. Aleshores, què ens queda? Ser “la millor versió de nosaltres mateixes”. Això és una cosa que ens pot motivar a emprendre cap a noves fites, motivar-nos i mobilitzar-nos. Això està bé. El problema és que també podem caure en la cerca de la perfecció. I no diré res de nou, però: és impossible ser perfectes.

En aquest article veurem com entendre millor la nostra autoestima i com pot repercutir positivament als nostres fills.

¿ Com passem duna motivació per millorar a una recerca insana de la perfecció?

La clau es troba en com construïm i conservem la nostra autoestima. Entenem que l’autoestima és com ens percebem a nosaltres mateixos i el que diem de nosaltres mateixos. Tanmateix, és comú que es converteixi en una valoració sobre nosaltres mateixos basada en allò que ens diuen els altres.

Quan la nostra autoestima es construeix així, basada en valoracions (si som millors o pitjors en diferents facetes) dels altres, és normal que intentem conservar-la necessitant l’aprovació dels altres. Per això busquem cada cop ser millors a ulls dels altres. Tenir l’exercici òptim perquè ens valorin positivament. I si tinc molts dubtes sobre quant valc, al final només em queda la perfecció.

Quan arribem a aquest punt de buscar la perfecció per protegir la nostra autoestima, generalment ja hem anat massa lluny i ni amb la perfecció en tenim prou. Passa amb gent famosa i segur que en coneixes diversos casos. Gent que ha aconseguit els èxits més grans en el seu camp, que compta amb milions de fans, i segueixen sentint aquesta por a una valoració negativa. La por de ser un frau. L’anomenada “síndrome de l’impostor”. La seva autoestima es va construir segons la valoració dels altres, però ni assolir la perfecció els salva de les inseguretats.

Acceptar-te tal com ets sense deixar de buscar ser la millor versió de tu mateixa: què significa ser “millor”?

Agafem les regnes de la nostra autoestima. Hem de deixar de posar la nostra autoestima en mans dels altres i començar a valorar-nos, acceptar-nos i estimar-nos a nosaltres mateixos i per nosaltres mateixos. Per guiar-nos, podem pensar en els nostres fills. Com volem els nostres fills?

Per a la gran majoria de pares i mares, l’amor que se sent per un fill és “incondicional”. La meva pregunta és: per què l’amor que sents per tu mateix no és també incondicional? Pensa-ho, què impedeix que tu també siguis mereixedor/a del teu propi amor? Pots pensar en mil errors, en mil aspectes que no t’agradin, però si fossin del teu fill el seguiries volent? Segur que sí.

Però llavors viuria amb els meus errors i mai no buscaria ser millor, no?

Per descomptat, no és així. Continuem buscant que els nostres fills siguin millors persones tot i que els seguim donant el nostre amor amb els seus defectes. Igualment podem continuar buscant ser millors persones, però sense culpar-nos pels errors. El nostre valor es pot definir altrament. Com? Connectant amb els nostres propis valors, en comptes de continuar actuant per als altres.

Connecta amb els teus valors. Els que consideris realment importants per a tu. Ser un pare o una mare afectuosa, ser un amic empàtic i comprensiu/a, ser amable, etc. Cerca els teus. Anota’ls en una llista i escriu una o dues accions que puguis realitzar per apropar-te a aquests valors.

Encara que no siguis perfecta, segur que pots reconèixer aquests altres valors en tu. Treballa per tots ells, però sempre dosificant l’autoexigència i practicant l’autocompassió i l’autoacceptació.

El que transmetem als nostres fills

Igual que podem transmetre les exigències i la correcció, aquest amor incondicional per nosaltres mateixos també els transmetrem als nostres fills. D’aquesta manera, estarem fomentant que ells construeixin una autoestima que es base en l’acceptació i la comprensió d’un mateix. Que persegueixin uns valors que vagin més enllà del que els altres en diguin.

D’aquesta manera, pots ser un model d’autoestima per als teus fills. Un model que no es basa en la cerca de ser millor per als altres, sinó de connectar millor amb els nostres valors. Així també connectaran millor amb els valors que ens agradaria transmetre’ls. Siguem imperfectes i estimem-nos. Que siguin imperfectes, estimem-los.

La entrada Construïm una autoestima diferent per a nosaltres i els nostres fills se publicó primero en Mireia.

Doncs no. Aquesta frase es va trobar escrita en un got d’argila amb 4.000 anys d’antiguitat . I no és l’únic exemple arcaic de com la relació entre generacions ha tingut tints de conflicte durant tota la nostra història .

Com veus, les dificultats en la comunicació entre pares i fills han existit sempre. Las diferencias generacionales pueden suponer una barrera en nuestra comprensión mutua . Por ello, vamos a ver a continuación qué generaciones definen los expertos en sociología y sus características principales. Comprueba si se confirman o desmienten tus ideas preconcebidas sobre tu generación, la de tus padres o la de tus hijos. Seguro que aprendes algo nuevo.

Les diferències generacionals

Intentaré endevinar. Si tens més de 40 anys , és probable que pensis que la joventut d’avui ha perdut valors essencials, que són capritxosos i que tot això és culpa de les comoditats que els hagin donat tot fet i de la immediatesa d’internet. D’altra banda, si ets menor de 30 , probablement pensis que els grans són tossuts, massa tradicionals i no entenen res del que vius.

Per descomptat, això són estereotips i molta gent no se sentirà identificada amb les anteriors afirmacions. els canvis bruscos a les societats (polítics, tecnològics, etc.) poden marcar moltes creences i actituds . Així es diferencien les generacions.

Quines són les generacions segons l’any en què vas néixer i què caracteritza cadascuna?

• Els nens de la postguerra (1930-1948):

  Una generació marcada per l? austeritat exigida per la depressió econòmica de la postguerra. La generació de la majoria d´avis d´ara. Van rebre una educació d’estil rígid i dogmàtic. No obstant això, van viure en una societat comunitarista . És a dir, amb forts nuclis familiars i veïnals. Poc individualitzada. Van requerir molt esforç i treball dur per sobreviure sense luxes.
  
  

• Baby boom (1949-1968):

  Caracteritzada per un pensament ambiciós . La seva ambició el va portar a la feina i el treball es va veure ben recompensat en la seva conjunció amb una època de bonança. la pau i l’ estabilitat. Van ser educats per la generació anterior, que mantenia aquesta rigidesa i el valor de l’esforç. recompensat amb una certa facilitat a l’accés a una llar pròpia, a formar una família i construir un projecte de vida sent força joves .
  
  

• Generació X (1969-1980):

  Caracteritzada per la recerca de l’èxit . No es diferencia gaire de la generació anterior quant a valors amb què van ser educats. Nascuts en una època de canvis molt profunds a nivell polític i social, cosa que els va portar a veure també que l’esforç es pot traduir en resultats . Aquesta generació va viure la cara benèvola de l’expansió del consumisme, que va venir acompanyat de moltes novetats tecnològiques. La societat continua sent majoritàriament comunitarista però comença a arribar la globalització i l’individualisme. Les ciutats cada cop estan més poblades.
  
  

• Millennials (1981-1993):
  

  Una generació caracteritzada per la frustració . Aquesta és una generació especialment famosa, infame o, potser, difamada? Certament, la paraula “millennial” ja té connotacions negatives per a moltes persones. Molts els van anomenar ninis. Però quin ha estat el seu context?
  
  Són joves que van néixer just abans del boom digital. Els pares havien viscut el creixement econòmic, l’èxit i l’esforç recompensat, i això els van inculcar. Es van trobar amb una societat altament competitiva . “Estudia molt i aconseguiràs allò que et proposis”. Però es van trobar amb una de les crisis econòmiques més grans de la història just quan estaven accedint al mercat laboral. L’atur juvenil es va disparar. La precarietat laboral va arribar per quedar-s’hi. En definitiva, es van trobar que l’esforç no sempre es tradueix en una recompensa .
  
  D’altra banda, la societat ja és majoritàriament individualista . Els pobles es van buidar i es van omplir les ciutats. Els nuclis són menys nombrosos. Tot i la mala fama, també ha estat una generació que ha lluitat per grans canvis socials com els drets de molts col·lectius minoritaris, el no a la guerra i la lluita contra el canvi climàtic.

• Generació Z (1994-2010):

  Caracteritzada per la irreverència . Quelcom comprensible. Al cap ia la fi, molts d’ells gairebé no han sortit de l’adolescència i d’altres ho continuen sent. Han nascut pràcticament connectats a internet i amb un mòbil a la mà. Han jugat molt menys als carrers. Les seves relacions s’han donat majoritàriament en línia . Això també ha facilitat que la comunicació amb els mil·lennistes s’hagi acostat i que molta gent pensi que pertanyen a aquesta generació. Això també pot haver fet que percebessin la seva experiència de frustració. A més a més, l’accés a la informació ha facilitat que siguin els més crítics.
  
  Però el que és digital també ha fet que visquin de la immediatesa , cosa que fa que cada vegada puguin autogestionar menys la seva capacitat d’atenció. A més, les xarxes socials han fet que percebin que tot depèn de la seva imatge i fa que percebin una gran competitivitat social . El que els porta a pressionar-se per agradar, mostrar-se competents, ser creatius i veure’s bé. Són molt flexibles i oberts, amb una alta adaptabilitat a un món ja definitivament globalitzat.

Les veritables diferències es poden trobar en una altra part

Mentre em documentava em vaig trobar amb aquest interessant article . En ell, diferents professionals ens conviden a anar més enllà de les diferències generacionals i mirar cap a les diferències de classe. Les diferències entre rics i pobres que cada cop creixen més i més en la nostra societat.

I si estem jutjant tota una generació com a “mimats”, quan realment la majoria de joves no només no ha tingut “tot el que han volgut” sinó que, a més, després d’esforçar-se tant com els seus pares i preparar-se com tots/es , es van trobar amb la precarietat? Com ens recalca Mariano Urraco Solanilla , doctor en Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid, no perdem de vista la desigualtat .

És a dir, segurament hi hagi molts joves que han “tingut el que han volgut”. Però probablement siguin la minoria . Fins i tot en aquest cas, l’educació tampoc no ha estat responsabilitat seva, com destaca Ángeles Rubio Gil , sociòloga del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Madrid. Sigui com sigui, potser és injust seguir criticant els millennials, una generació ja de per si cremada, com defensa la periodista nord-americana, Anne Helen Petersen .

Posar-se al lloc de l’altre

Si ets mare o pare, segur que t’agradaria que tots els teus valors es transmetessin als teus fills. No obstant això, no es pot controlar la influència del món més enllà de les nostres relacions familiars . Les nostres filles i fills viuen en una societat canviant que els afecta d’una manera o altra irremeiablement. De la mateixa manera que et va afectar créixer en una època i això ens va fer tenir més d’un desacord amb els nostres pares.

Si ho penses, segurament t’hauria agradat que els teus pares t’haguessin comprès més en alguns aspectes . societat o amb una educació que els va marcar i els va impedir fer-ho.

Igualment, els nostres menors també viuen una època diferent . Tenen altres pressions, altres necessitats i altres conseqüències al seu dia a dia.

La entrada Comprèn les diferents societats per comprendre millor els teus pares, els teus fills i tu mateixa se publicó primero en Mireia.

Aquests comportaments tan dispars són normals , forma part del desenvolupament del nen/a. Tot just comença a donar sentit al seu entorn i, per la seva edat, aspectes biològics, psicològics i socials encara estan poc desenvolupats. Per tant, de vegades l’exploració del seu entorn i la seva encara reduïda capacitat de regular les seves emocions conflueixen i generen situacions incòmodes.

Així, de vegades la cerca de satisfaccions afectives o emocionals poden resultar inadequades. En aquest aspecte, les nostres atencions són una font de satisfacció primordial per a ells. Quan i com els atenem no només pot reduir aquests moments incòmodes, sinó que, en certa manera i sense voler-ho, poden estar mantenint-los o empitjorant-los. A continuació veurem per què es poden estar mantenint aquests comportaments més inadequats dels nostres infants i com reduir-los en la mesura que sigui possible mitjançant la nostra atenció i límits adequats.

Les atencions

Dedicar temps de qualitat als nostres fills/es és primordial per al seu desenvolupament i per a la millora del vincle. Per això, el primer és procurar cobrir en la mesura del possible aquesta necessitat dels nostres fills. No obstant això, amb els nostres estils de vida cada cop més ràpids i estressants, és difícil compartir temps de qualitat en família. Moltes vegades són ells els qui ens sol·liciten aquest temps. De vegades de forma adaptada, d’altres mitjançant rebequeries i altres conductes de crides d’atenció. Com dèiem al principi, són normals durant el desenvolupament. Però el que fem quan passen pot estar fent que es repeteixin més sovint.

Imagineu diferents situacions, podem estar realitzant tasques a casa, cuinant o netejant, o menjant amb amics en un restaurant. Al principi no estem pendents del nen. Fins que realitza alguna cosa que ens sembla inadequada: agafa alguna cosa, crida, copeja, etc. Aleshores nosaltres li cridem l’atenció i el castigem. Ens pot semblar totalment contraintuïtiu, però aquest càstig pot ser la manera com el nen aconsegueix l’atenció que sol·licitava. Així el càstig té un efecte totalment oposat a l’esperat.

Els límits

¿ Aleshores no els hem de castigar? No exactament. Establir límits adequats és una cosa imprescindible i els aporta calma i seguretat .

Per establir límits ho hem de fer:

• Des d’un estat emocional regulat , no deixar-nos portar per la nostra pròpia frustració .
• Ser clars i directes al missatge que transmetem.
• Ser coherents sempre als límits que establim.
• Ser complidors amb els nostres compromisos que establim quant a les conseqüències que tindran els comportaments adequats i inadequats.

El més important

No podem estar sempre pendents dels nostres fills/es. I és important també per al seu desenvolupament que aprenguin a ser autònoms, a sol·licitar atenció de manera més apropiada i fins i tot a avorrir-se. Però això és molt més fàcil que ho aprenguin quan nosaltres fem un esforç per canviar el moment en què els prestem atenció .

D’una banda, en la mesura que sigui possible, hem de dedicar temps de qualitat amb els nostres fills. Jugar, conversar, donar afecte i, en definitiva, interactuar de manera positiva. Això reduirà la necessitat de cridar la nostra atenció amb un estat emocional menys regulat. Daltra banda, donar-los latenció per avançat .

Com és això de donar atenció per endavant?

Com podem entendre, és molt més fàcil que el nostre fill capti la nostra atenció fent alguna cosa cridanera (cridant en lloc de xiuxiuejant, colpejant en lloc d’acariciant, llençant coses en lloc d’estar tranquil, etc.) Per això acaben aconseguint-ho, encara que vagi acompanyat. d’una baralla. Per això, abans que el nen faci la conducta inadequada ens hem d’anticipar . joc, mentre està tranquil, en parlar en lloc de cridar, etc.; estarem mostrant-los que per tenir la nostra atenció no cal fer res estrident i inadequat.

En resum, dediquem temps de qualitat als nostres fills quan ens sigui possible. No oblidem establir límits ajustats, que també és un acte d’amor als nostres fills. de des del càstig i la baralla. Millorem els nostres vincles i el nostre ambient per gaudir en família .

La entrada Atenent per avançat i establint límits per millorar la relació amb els nostres fills se publicó primero en Mireia.

La vida emocional dels nens

Com recordes el teu dia a dia quan eres nen/a? Probablement recordeu una vida senzilla. Anar a l’escola, jugar, menjar amb la teva família i poca cosa més. Potser no recordis aquells moments més complicats en què et frustraves, et senties trist o tenies rebequeries . És normal, no acostumem a recordar aquests moments puntuals de la nostra vida diària. Però els vas tenir. I segurament els pares o germans et podrien recordar alguna d’aquestes situacions.

Aquesta forma una mica esbiaixada de recordar la nostra infantesa que tenim la majoria de nosaltres ens pot fer pensar que la vida dels nostres propis fills ha de ser així de simple. Però també tenen les seves preocupacions, frustracions i moments dolents en general i els han de poder reconèixer i expressar. Què podem fer nosaltres per acompanyar-los en aquest procés?

Beneficis de millorar l’escolta emocional dels nostres fills

Ja sabem que, com a pares, tenim un paper més que protagonista a la vida dels nostres fills. És important recalcar que això també inclou la seva educació emocional . Atendre, reconèixer i validar les expressions emocionals dels nostres fills, així com guiar-los pel seu món emocional, és positiu per al desenvolupament de la seva personalitat i autoestima .

Posant en pràctica una escolta adequada cap a les expressions emocionals dels nostres fills aconseguirem evitar que reprimeixin emocions, millorarem la comunicació amb ells i, en conseqüència, els coneixerem millor. D’aquesta manera, tant ells com nosaltres estarem gestionant les emocions de forma saludable, millorant l’ambient familiar.

Tipus per millorar la nostra escolta emocional cap als nostres fills

Segur que ja coneixes alguns consells comuns per escoltar els nostres fills com posar-te a la seva altura o no treure importància als seus sentiments. De forma general, sabem que ens hem d’aproximar amb amabilitat, paciència i respecte davant les seves expressions emocionals . Tot seguit afegirem algunes pautes més que poden ser molt útils:

1. Permetre-li que s’expressi i no bloquejar-lo dient-li, per exemple: “no ploris”. Potser la manera com està expressant la seva emoció ens generi malestar perquè estem en un lloc públic o perquè està donant cops, etc. En aquest cas, primer hem de trobar la manera d’estabilitzar-nos per poder acostar-nos amb tranquil·litat i transmetre-li aquesta calma per després poder reconduir la seva manera d’expressar l’emoció. Dient-li: “escolta, entenc que estiguis trist (o enfadat) però no has de donar cops quan et trobis així”.
2. Practicar una escolta activa : Hem de parar atenció a totes les formes en què el nen/a es pot estar expressant, no només les paraules que expressa, també l’expressió corporal i fins i tot els silencis .
3. Com a part de l’escolta activa, també podem dir-li en veu alta allò que entenem que ens està volent expressar o com el veiem . Podem parafrasejar allò que ens ha dit i que ens confirmi o no si hem encertat en la nostra percepció.
4. Si observem algun indici en el nen que no ens ha expressat, li podem preguntar directament i dir-li quina és la nostra impressió sobre el seu estat .
5. Si observem que li costa expressar el que sent, podem animar-lo a que segueixi intentant-ho mostrant-li el nostre interès i afecte . També podem donar algun suport, ajudant-los a posar nom a allò que senten i utilitzant exemples de situacions similars a les que puguin estar passant. I, finalment, acceptar i validar les seves emocions , expressant-li que no ha de avergonyir-se o preocupar-se per res si és això el que pot estar bloquejant la seva expressió.

Amb aquests petits consells aconseguirem fer que la gestió emocional dels nostres fills sigui més apropiada. A més, augmentarem la seva autoestima i la seva confiança cap a ells mateixos en poder reconèixer millor les seves emocions i que poden expressar-les de manera saludable . I també augmentarà la seva confiança envers nosaltres, ja que ens veuran com un suport també en l’àmbit emocional. Així millorarem notablement el nostre ambient familiar.

La entrada Com escoltar millor les emocions dels nostres fills se publicó primero en Mireia.

Fa no tant de temps, l’abast de la nostra imatge personal arribava només al nostre cercle més proper. Com a molt, ens coneixia “tot el poble”. La influència de la societat era molt important, però la nostra exposició davant dels altres era limitada. Ara vivim a l’era de la comunicació i l’exposició pública. És una via de dues direccions. D’una banda, rebem constantment missatges sobre com ha de ser la nostra vida , què és l’èxit i quin és el camí de la felicitat. D’altra banda, les xarxes socials permeten que les nostres vides puguin ser examinades en funció d’aquest cànon imposat .

Les Xarxes Socials no són les principals responsables

Aleshores, el problema són les xarxes socials i els mitjans de comunicació? Si no utilitzo les xarxes socials, em puc alliberar d’aquest cànon imposat? Realment, no. I és que, com passa en nombroses ocasions, el nostre pitjor enemic podem ser nosaltres mateixos . Som nosaltres mateixos els qui ens comparem, ens jutgem i ens deixem de banda; independentment que tinguem xarxes socials o no. Però si podem ser els nostres pitjors enemics, per què no ser els nostres millors amics?

Resulta que, a les presses per ser “algú a la vida”, deixo de ser “jo”. Estem immersos en una carrera en què se suposa que hem d’anar complint etapes: estudi, acabo una carrera, un màster (o millor dos), per què no un doctorat?, conec l’amor de la meva vida, em cas, en tinc dos fills (la parella), un gos d’anunci, un xalet als afores amb jardí i piscina, arribo al màxim èxit laboral, mantinc una figura estupenda, etc. I en el camí per aconseguir aquestes metes que un altre ens va posar ací ens vam deixar la salut, el benestar i el nostre propi camí. És el moment de parar .

Quin tipus dèxit estàs perseguint?

La societat moderna ens ha convençut que el camí a l’èxit es fa amb bici: si t’atures, caus. Però, potser la vida és una contrarellotge? Contra qui competeixes? No passa res per baixar de la bici, respirar profund, contemplar el paisatge al nostre voltant i escoltar-se un mateix . Pregunta’t: “cap on estic pedalant?”, “és la meta que realment vull o és la que se suposa que he d’assolir?”, “cal que segueixi donant pedalades mentre m’arden les cames?”.

En alguns països nòrdics, és natural que els joves es prenguin un any sabàtic abans de decidir la seva carrera universitària. Aquest any el poden dedicar a fer feines com a ajudants en altres països, a aprendre un nou idioma o simplement a viatjar i conèixer món. El que estan fent realment és aturar-se i escoltar-se per conèixer-se millor i prendre una decisió basada en l’autoconeixement .

Com ho pots posar en pràctica?

Segurament no tingueu l’oportunitat de paralitzar la vostra rutina durant un any complet. Però n’hi ha prou que et guardis uns minuts al dia per a tu mateix/a . Aprofitar almenys un moment al dia per fer-te les preguntes pertinents i escoltar les respostes pròpies. Escolta el teu cos : el cansament, els dolors o l’estrès. Pensa en les coses que t’agraden i els teus objectius. Fes dues llistes de metes i objectius personals: a la primera descriu que és el que perceps que els altres esperen de tu, mentre que a la segona reculls el que tu genuïnament desitges i esperes de tu mateixa com a persona. Compara les dues llistes i reflexiona sobre quina s’acosta més al camí que recorres ara mateix i quina direcció t’agradaria seguir a partir d’ara.

Aturar la roda i trencar amb el bucle fa vertigen. No és fàcil. Però amb aquestes petites accions podem acostar-nos a connectar amb nosaltres mateixos i viure en més harmonia amb les nostres famílies .

La entrada Vivint per a la societat o per a un mateix: Autoconeixement i assertivitat en família se publicó primero en Mireia.